una d’autobusos

Intentar agafar un autobús urbà en cadira de rodes és una autèntica caixa de sorpreses, perquè no saps si podràs pujar-hi fins que hi ets a dins. La sorpresa d’ahir va ser positiva: L’autobús que vaig intentar agafar no tenia rampa (tot i que era adaptat, la rampa havia desaparegut, cosa bastant freqüent), però el conductor, molt amable, va trucar per mòbil a la seva empresa i, al cap d’una estona, em van enviar un vehicle adaptat que em va recollir, només a mi, i em va portar al meu destí. Em van facilitar el viatge de tornada amb el mateix mitjà i, a sobre, no em van cobrar el primer trajecte, per haver-me hagut d’esperar.

Crec que es van portar molt bé amb mi. Durant el sopar, ho vaig comentar a la Raquel, una companya de taula, i em va dir: “Això només et passa a tu, perquè et veuen seriós i et respecten. A mi no m’ho fan, potser perquè em veuen jove; crec que em prenen el pèl”. No sé si és cert. Segurament TMG no enviarà un vehicle adaptat cada cop que una persona amb discapacitat no pugui pujar a un autobús d’una línea que en teoria és adaptada. En tot cas, m’agrada veure que encara hi ha persones que intenten adaptar el servei per arreglar el teu problema (si és possible). És una mostra reconfortant de sentit comú.